(TRRAGONA) LA LLUITA I L’ESTRELLA

És curiós de veure com els propis moviments de l’esquerra anticapitalista -i dins d’aquests la majoria de grups o col·lectius que es podria dir que en formen part- obvien de manera sistemàtica tota reflexió, crítica o polèmica relacionada amb el consum, especialment relacionada amb el consum de drogues i el consum que duem a terme en els nostres espais i moments “d’oci” (tan fent referència als productes que consumim com als mateixos espais als que anem per a consumir-los). Personalment no m’agrada parlar de moments d’oci, ja que és perpetuar la divisió entre feina/oci, treball/oci, donant ales així a l’esquema que la pròpia dependència i esclavitud del treball assalariat ens marca. Però això ja donaria per tot un altre article.

Si tornem al tema del consum, majoritàriament al consum de drogues –incloent aquí evidentment l’alcohol- entrem en un terreny pantanós que sembla que conscientment es vulgui deixar de banda. Un debat que donaria per a molt però que ni tan sols hem començat a encetar.

vaga-obrers-de-la-DAMM

No són poc rellevants les conseqüències físiques que aquestes substàncies comporten i com afecten a les capacitats dels propis individus, als cercles socials, familiars i de lluita. Quantes persones s’han quedat pel camí directament o indirectament pel consum de drogues? Quantes persones han abandonat la lluita i la implicació directa o indirectament per aquest consum? Però anant més enllà hi podem trobar moltíssimes altres repercussions negatives, que ens encasellen, que no ens deixen avançar. Quants espais i causes són sustentades pràcticament de manera única gràcies a la venda d’aquestes substàncies? No dóna per pensar la facilitat amb què la majoria de gent es gasta els diners en tabac, marihuana, alcohol i altres, i el que els costa pagar per una samarreta antirepressiva, contribuir a un pot solidari, implicar-se en un projecte de productes “fes-ho tu mateixa” o comprar un tiquet per un dinar d’un grup autogestionat? Cada vegada que torno a veure com la gent demana llaunes de birra a la barra, mentre el pot de resistència o les parades de fanzines, revistes, roba, o música moren per falta de recursos i per avorriment, se m’esquerda alguna cosa a dintre. Esquerdes que van fent un forat cada cop més profund i que em porten a qüestionar-me, de retruc, moltes altres coses de la resistència, els ideals i de totes les persones que en teoria els donem vida. I si encara fem un pas més, podem debatre i analitzar com, encara que arribéssim a considerar que a nosaltres i en el nostre espai aquest consum no ens afecta d’aquesta forma, sí que inevitablement hauríem d’afrontar la part de responsabilitat que tenim al seguir perpetuant aquest consum com a part indispensable de les relacions socials, dels moments “d’oci”, de les nostres interaccions. Què és el que estem fomentant quan venem/servim alcohol per exemple? Quan decidim gastar-nos 3 euros en uns beures com a manera de relacionar-nos o quedar amb els companys/es? Quan en un espai alliberat la majoria de persones tenen a les mans una cerveza o un cigarret? Què és el que poc a poc anem interioritzant a dins nostre i en les futures generacions que vindran en els contextos de lluita i resistència? Totes aquestes qüestions i moltes més són les que de forma cada vegada més directa se m’estampen al cervell. Les que ja no puc fer veure que no veig, ni puc amagar-les més temps darrere d’excuses i justificacions, que ja no puc dissimular-les més escopint-hi l’alè carregat de fum.

Però crec que és difícil abordar aquest complex tema, amb el que la majoria de gent es posa ràpid a la defensiva, si ni tan sols s’ha fet el pas de qüestionar d’on prové aquest alcohol que ingerim, o el tabac amb el que ens liem el canut, o la merda amb la que ens destrossem el nas. I és d’això del que m’agradaria poder abocar alguna cosa en aquestes línies. I és que el tema ja no és que els grups de l’esquerra anticapitalista no facin crítica ni qüestionin com el consum afecta a nivell individual, social, de grup, de lluita, de saber construir alternatives… sinó que tristament ni tan sols s’ha donat el primer pas, que hi hagi un plantejament de qui veritablement hi ha darrere, qui se n’enriqueix, a què estem contribuint amb tot això que ingerim, que venem, que forma part dels nostres moments i que tenim pràcticament incorporat en nosaltres mateixes. És paradoxal que Casals, Ateneus, sindicats horitzontals i altres col·lectius que de manera directa ataquen, combaten i tenen posicions de confrontació -cadascú amb els seus matisos i maneres de fer- amb l’ordre social establert i amb el capitalisme que ens engull i devora, que en aquest tema s’hi passi de puntetes, silenciosament, gairebé com si no existís.

Segurament el producte per excel·lència que representa aquesta brutal incongruència entre el que defensem i el que després fem, és l’alcohol. I com he comentat no entraré ara a fer una crítica sobre la seva venda i el seu consum. Sinó que em centraré en el primer esglaó de l’anàlisi del perquè costa tan fer un canvi en positiu i que, suposadament, aniria més lligat amb el que pensem i pel que lluitem. He pogut observar en incomptables vegades com les grans marques són les reines de paradetes de sindicats, de festes alternatives, de Casals de l’esquerra independentista i de grups varis de confrontació. Mentre que a la teoria i en els nostres lemes repudiem multinacionals i marques colonitzadores, explotadores i expenedores de misèria, quan es tracta de posar-ho a la pràctica, sobretot quan es tracta de posar-ho a la pràctica en el nostre “oci i consum” li traiem tota importància, som capaces de relativitzar-ho i fins i tot fer mofa dels pocs grups que almenys intenten no alimentar els grans monstres que s’han fet amb el control absolut sobre totes nosaltres i han sabut acabar formant part, curiosament, tan dels ambients més selectes o institucionals, com dels ambients més suburbans o marginals. Podem fer la comparativa amb moltes persones que formen part de grups anticapitalistes o que elles mateixes es defineixen com a tal, però porten sense qüestionament pantalons o bambes adides, nike, o qualsevol altre marca a la que se li hauria de vomitar a sobre. I en la majoria de cops no es tracta de que aquella persona s’hagi trobat uns pantalons, o un col·lega li hagi regalat unes sabates que no li van bé, sinó que aquests productes es compren, de nou, enriquint els mateixos poders que després critiquem. I es llueixen fins i tot amb orgull, amb satisfacció. Fins i tot em pregunto, en els pocs casos en que realment aquests pantalons ens els hem trobat o han acabat a les nostres mans de formes casuals, si hauríem de ser un producte publicitari amb cames, treballant gratis per aquestes fastigoses i assassines empreses, mentre després diem estar en contra de l’explotació laboral, de la destrucció del medi i de l’imperialisme, entre moltes d’altres coses. Doncs el mateix passa -o encara pitjor- amb l’alcohol. Quan anem a manifestacions amb llaunes de xibeca comprades al Mercadona, quan fem dinars populars i col·loquem sobre la taula ampolles de Coca-Cola o quan financem els nostres projectes i espais de resistència amb la venda de cerveza Estrella Damm (o altres grans marques corporatives) i vi de qualsevol supermercat que explota a les seves treballadores. I és que en el cas de l’alcohol no és només que nosaltres consumim aquestes marques i per tant en fem publicitat cada vegada que aixequem el colze, sinó que a sobre les venem en els nostres espais, les venem en les jornades que nosaltres mateixes organitzem, i les venem en els concerts i espectacles autogestionats i que intenten allunyar-se de les línies convencionals i de consum de masses.

Normalment el debat és inexistent; ja ni tan sols es posa sobre la taula el tema de perquè s’està comprant Estrella Damm, Moritz o qualsevol altra. El mateix podria aplicar-se en els sucs, per exemple -si es que se n’arriben a vendre en els nostres espais o festes-. Ni tan sols es qüestiona si hi ha alguna alternativa a comprar-los a qualsevol supermercat, i de qualsevol marca que omple ampolletes amb fruita de cambres congelades que ve de ves a saber on i afegint-hi tonelades de sucre. O ampolles de vidre amb llúpol carregat de pesticides i aigua contaminada del riu Llobregat, engreixant així encara més a la franquista família Carceller. Les vegades que ha sortit el tema, les respostes acostumen a ser dues: dir que no hi ha alternativa, o dir que el canvi seria massa car. Pel que fa a la primera resposta es pot estar d’acord en certa part. Sí, trobar begudes fetes més a la vora i fora de les grans multinacionals és més complicat. Però no és impossible, ni tan sols diria que és gaire difícil. Especialment pel que fa als productes alcohòlics cada vegada és més fàcil trobar-ne fora dels engranatges habituals. Ja que dins dels espais “no oficials”, dins els moviments revolucionaris i dels grups de lluita, la gran majoria de persones fan us de les ampolles -i no precisament per a llençar-les contra la policia o els vidres de La Caixa-, també han nascut projectes i opcions per a adquirir alcohol, sobretot cerveza. Pel que fa a la segona resposta també dir que és certa. Però això precisament ens porta, crec jo, a un dels centres del debat, a una de les punxes més espinoses que intentem vorejar per a no punxar-nos, però que mai ens atrevim a treure. Una ampolla de cerveza local, artesana, feta per una petita empresa o, encara millor, per un grup autogestionat, cooperativa o per alguns col·legues al mas que tenen al poble, pot ser més cara. Però és aquí on hem de posicionar-nos un cop més, com fem amb molts altres aspectes de la nostra vida, quan prenem decisions que no deixen de ser política i declaracions de principis. Què és el que volem? Que la gent vagi als nostres espais a emborratxar-se? El que volem és que es gastin 4 euros i puguin fotre’s unes quantes birres barates, aigualides i carregades d’explotació? O el que volem és que siguem conscients del que fem, el que ingerim, amb què i a on gastem els diners? Dir que si es ven aquest tipus de cerveza la gent no la comprarà, és pensar i fomentar que les persones només beguin per a emborratxar-se, per a deixar a casa la seva consciència o trepitjar-la fins a enterrar-la sota el ciment. Per un costat estem fomentant el cercle de que millor vendre i consumir molt i barato, sent una merda, que vendre i consumir menys però de qualitat, de manera el més coherent possible amb el que a la teoria pensem. És cert que sovint les persones prefereixen poder comprar més quantitat i tenir a les mans tota l’estona una llauna plena, que comprar la meitat i degustar un producte amb una altra historia al darrere, sent conscients d’on van els diners que treuen de la butxaca i tornar a casa sense caure pel carrer. Però precisament aquesta cultura de l’alcohol com a base per a les nostres relacions i festes, és amb el que hauríem de voler i poder anar trencant, encara que sigui a poc a poc. Perquè sinó simplement estem dient que volem més barat per a poder beure més. Per altra banda, el parlar del car o barat són termes relatius i que van en relació al valor personal que posem a cada cosa. Més d’una vegada he sentit a algú dient que “no es pot permetre” gastar-se dos euros en un producte casolà i local, però després veig que aquesta mateixa persona no sembla tenir problemes en deixar-se’-n 6 o 8 fotent-se birres Estrella a la terrassa d’un bar de pijo-progre del centre un dissabte al vespre.

Personalment, fins que no vaig començar a plantejar-me tota una sèrie de qüestions i començar a deixar de banda cerveses, porros i tabac, no vaig veure de manera freda com estava d’enganxada ja no tan sols a aquestes merdes, sinó a les relacions basades en aquestes merdes. Parlant clar, em costava estar dues hores sociabilitzant amb algú sense tenir a les mans un got o un cigarro per anar portant- me a la boca. I això em va portar a veure el poc lliures que som i la toxicitat en les formes en què ens relacionem i com omplim el nostre temps.

Crec que serà difícil plantejar un debat seriós entorn al consum, especialment entorn al consum de drogues, en els nostres entorns i en els nostres companys i companyes de lluita, si ni tan sols ens volem qüestionar què estem venent, com ho estem venent i amb quina finalitat. Abandonar les comoditats pot costar, però sincerament, si no som capaces de renunciar a coses com anar a omplir la nevera del local amb llaunes del Spar, encara menys confio que puguem renunciar a privilegis més grans que ens venen donats, com els derivats del gènere o de la nostra pell blanca. O que siguem capaces de deixar de banda altres comoditats o maneres de fer en pro de la lluita contra aquest sistema.

Desembre 2016. Laia M.M.

Esta entrada fue publicada en CNT. Guarda el enlace permanente.