MOR A MIRAVET UN VETERÀ COMPANY DE LA CNT

llibertat-fai

RECORDANT A JOSEP GRAU “PEPITO”

 

A l’edat de 91 anys ens ha deixat el company Josep Grau, ha hagut de ser la leucèmia qui acabés amb la seva vida, res abans havia pogut prendre-li, ni la guerra, ni la repressió franquista i no va ser perquè ell no la va arriscar lluitant contra el feixisme i contra el capital.

En Josep, o Pepito, que és com s’el coneixia, va néixer l’any 1917 en un petit poble del Priorat, El Molar, fill d’un històric cenetista de la regió, i va viure fins a l’esclat de la Guerra Civil a La Torre de l’Espanyol (Ribera d’Ebre, Tarragona). Va rebre estudis en una escola de capellans (Hermanos de la Buena Nueva), on va poder entrar amb l’ajuda del patró de la casa on feia de mossa la seva mare, el qual li pagà els estudis. Fou un bon estudiant assegurava, però els seus professors deien que fallava en una cosa: la conducta.        

Els seus estudis van propiciar que a l’edat de 15 anys fos el tresorer del Sindicat de La Torre, ja que molts dels companys no sabien ni llegir, ni escriure. L’endemà de l’esclat revolucionari que havia parat els peus als feixistes sublevats, va començar a organitzar junt amb els seus companys la Col·lectivitat del seu poble, de la qual en va formar part la majoria de la població. Segons ens explicà, va ser un exit, el treball era més generós i més productiu i moltes famílies que s’odiaven van arribar a fraternitzar, “qui no va voler entrar-hi no se li va privar i qui va voler sortir tampoc, més avant tornarien a demanar d’entrar-hi vistos els resultats”. A més, aquesta col·lectivitat fou un clar exemple de col·lectivització on es va arribar a abolir la moneda.

Acte seguit va sortir cap al Front de Terol i més tard cap a Madrid, a combatre els feixistes amb la Columna Durruti. Durant els Fets de Maig, la CNT va aconseguir controlar la situació en totes les Terres de l’Ebre, però després d’abandonar les armes el van detindre els del ”PocSUC” (així es com els anomenava ell) i li van fer un simulacre d’afusellament, però no el van afusellar, el van deixar anar. S’en va anar a Barcelona per passar més desapercebut.

Una volta militaritzades les Milicies no va voler abandonar la lluita contra els franquistes i es va inscriure en l’escola de vol de l’Exèrcit de la República a Múrcia, arribant a ser aviador i combatent pels aires l’aviació italiana.

Perduda la guerra, arriben l’exili, els camps de concentració (dels quals va arribar a fugar-se) i acte seguit, comença la Segona Guerra Mundial i la lluita contra l’ocupació nazi.           

Un cop derrotat el nazisme, no es podia abandonar la lluita contra Franco i com tants altres torna a Catalunya i més concretament, a Barcelona per participar en la guerrilla urbana llibertaria. No tenia cap tipus de documentació. Companys seus aconseguiren buscar-li treball en el sector de la construcció a Sants. La CNT havia reorganitzat el Sindicat d’aquest ram i ell n’era el tresorer, també distribuïa la “Soli”, que en aquell temps s’editava més petita, i les portava dins d’una carmanyola per tal de passar-les més desapercebudes. També es va atrevir a apropar-se al seu poble per veure la família, passant uns dies amagat en una masia.

Durant aquest temps de clandestinitat a Barcelona, conegué la Montserrat, una gran persona amb qui ha compartit la seva vida fins al final. Amb ella sortien a passejar per Barcelona, sempre cautelós, conscient del perill que corria si destapaven la seva identitat. Va ser durant un passeig d’aquests com va veure que la Guardia Civil s’emportava un company seu, sortint desprès a informar urgentment a l’Organització. En una altra ocasió que passava la processó pel carrer, un Guardia Civil els va fer agenollar als dos per fer ofrena al Sant. Un bon ensurt, per sort no el van identificar. En Pepito sempre deia: “Vaig tindre molta sort, van ser moltes les vegades que m’haurien pogut agafar però, m’en vaig sortir”.

La nit de cap d’any de 1945 en Pepito i alguns companys seus passaven la frontera amb neu fins als genolls. Més tard creuarien la seva companya amb el seu primer fill, també clandestinament. Aquest cop creuaven per quedar-s’hi i poder començar una nova vida, lluny, però, de la seva terra. Ell va posar-se de pintor, sempre deia que els francesos el van rebre amb hospitalitat, tot i les difamacions que van arribar a explicar-se dels espanyols exiliats.

Això va ser fins a l’any 1981, quan motivats també pel seu fill Enric (el petit dels seus tres fills), van decidir tornar a Catalunya, i just quan estaven arribant al poble que els acolliria (Miravet, Ribera d’Ebre) escolten per la radio la noticia del cop d’estat del 23F. En Pepito no va estar-se de dir “ja podem tornar a França”, però, és clar, no ho van fer.

Miravet ha estat on ha passat la resta de la seva vida, a la vora del riu Ebre. Amic de l’art i la cultura, passava els seus anys de jubilat llegint, escrivint els seus pensaments, pintant desenes de quadres, fent figures de fang, o fent-se càrrec, fins uns dies abans de caure malalt, del seu hortet ecològic.

El 9 d’agost del 2008 no vam perdre un home qualssevol, vam perdre un de tants militants d’una de les millors generacions que ha tingut el proletariat espanyol, un dels que van saber  donar la vida per una idea, lluitant, fugint, amagats o en el camp de batalla cara a cara amb la bèstia feixista. Aquesta generació, però, ens ha deixat el millor dels llegats que ens podien deixar, el seu esforç mai fou envà, ens han ensenyat com s’ha de lluitar, ens han ensenyat que la millor de les idees possibles no és impossible, a la península aquestes idees van triomfar i esdevenir una realitat. Durant l’estiu de 1936, Espanya va ser el centre d’atenció del proletariat mundial, nosaltres no ho oblidem.

En Pepito va morir convençut de que l´Anarquia no només es realitzable, si no que és l’única idea que pot posar ordre en aquest món cada cop més deshumanitzat i pervertit pels diners. El cos d’en Pepito va ser incinerat i les seves restes escampades tal com ell volia a la soca d’un oliver de la finca on residia i que ell mateix havia plantat, en una cerimònia laica on la CNT va ser-hi present, en companyia dels familiars i amics. Pepito, de les teves experiències en traurem la força per continuar lluitant, fins al triomf final de la classe treballadora. Que la terra et sigui lleu.

 

CNT-AIT de Tarragona.

Esta entrada fue publicada en CNT. Guarda el enlace permanente.

Los comentarios están cerrados.